Carles Santos, BCN

7 de la tarda, Rambla de Canaletes, hi ha una carra amb un piano de cua negre. El pianista Carles Santos comença a tocar alhora que la carra es posa en moviment. Uns metres més avall una noia apareix d’entre el públic, s’enfila al piano i comença a experimentar sensacions… Instants més tard un noi la veu i pensa: “és meva”. La caça dalt del piano i comença el refrec dels cossos. Sessió eròtica per delit dels vianants (bé, suposo que de la majoria). Flaixos, càmeres de video, de fotos, mòbils…, gran expectació. I aquestes són les fotos, n’hi ha algunes d’impagables, no per l’escena del piano -bé, sí, a les Rambles i en directe, però hi ha coses més curioses que pululen per allà, no?-, sinó per alguns moments que he captat a l’instant.

Ens acostem al Teatre del Liceu, oh, quin escàndol!

La gent de darrera, cares de tot tipus, d’agrat, de sorpresa, d’un lleuger fàstic, potser d’enveja…

Segueix el cos a cos, amb crits d’esperonament d’entre el públic: vinga nano, no et tallis!!

La vida en directe per qualsevol mitjà i a tot arreu (això és la globalització?).

Arribada a l’Arts Santa Mònica, la curiositat no ha baixat ni un pèl durant tot el trajecte.