Autorretrato-María Pagés, Colònia

1 de novembre, dia que probablement no passarà a la història per haver perdut l’AVE per anar a Madrid. Cap problema, agafo el següent i encara sóc a temps d’arribar a Barajas amb un cert marge. Allà em trobo la resta de la Compañía María Pagés. Marxem a Colònia a fer dues funcions d’Autorretrato. Hi vaig com a tècnic de monitors, és a dir, vaig a lliurar un “combat” de sí o sí això ha de sonar i ens hem de sentir, ha ha ha ha!! Que grans que són aquests flamencos!! Com que tot ha anat bé ara sembla que exagero, però el camí no sempre és planer per aconseguir-ho. He destroçat els equalitzadors gràfics baixant més freqüències de les que el sentit comú em faria baixar. Però siguem pràctics, si així funciona, endavant i deixem-nos de finures.

Proves de so, el pati de butaques i les llotges de l’Òpera de Colònia, el vestuari, el control de monitors.

Davant dels lavabos d’homes, als camerinos, hi havia aquest espectacle. Entrant no els vaig veure, sortint l’ensurt va ser considerable. Solució, anar a la cantina amb en Pau i l’Edu a fer una birra.

Berenar d’aniversari d’en Jose Antonio, fotos de les funcions des de la meva posició, els moments previs, el guió i els plànols de posició de cada una de les escenes, la María i la Clara després de la segona actuació, sopant a la cantina i les planxes de fusta del terra a punt de ser carregades.

I la resta: una mica de turisme, una mica de gastronomia, una mica de relax i una mica de festa