María Pagés, Bogotá (II)

L’endemà al migdia, abans d’anar al teatre, em dedico a passejar tot sol, tranquilament, pels carrers i avingudes a prop de l’hotel, comprar algun CD, dinar… Està bé trencar la rutina i perdre’s per llocs que no coneixes. Arribo a l’hotel per agafar el transfer, amb el vestuari net i polit penjant a dins, i cap al teatre. Davant d’ell hi ha un centre comercial amb una parada de rosquilles que fan les delícies de la vista i del paladar. Abans de cada funció, rosquilla!!!

A la porta del teatre ens espera, el “gos guardià”, en Lucas, el que es podria anomenar el millor amic de tot lladre… Es passa el dia fent el manta, escapant-se del teatre, això quan no cau del moll de càrrega i va coix una bona estona… però és entranyable, ha ha ha ha ha!!!

I més fotos de les funcions, no són espectaculars, però aquesta és la perspectiva que es té des de dins de l’escenari. A l’última, els dos nanos de maquinària a punt de baixar el teló al final de la funció.

I arriba el dissabte, un dia especial perquè Els Amics de les Arts tenen bolo a l’Auditori de Girona, a 5 minuts a peu de casa meva, i jo estic a poc més de 9.000 km d’allà. Em sap greu perdre’m aquest bolo que m’estava esperant des de feia temps, però bé, sí, ja ho sé, estic a Colòmbia, on per primer des de que estic a la Compañía disposem de temps per fer una mica al guiri. Tanmateix trobem la solució per ser-hi: a mig concert d’Els Amics farem una conexió via Skype i apareixaré a l’Auditori. Genial! Aquí en teniu el vídeo.

Diumenge al matí, amb en Pau i l’Edu ens passegem per Usaquén, un poble absorbit per Bogotá. És un lloc tranquil, allunyat del transit i a on trobem un mercadillo on fem algunes compres.

Diumenge fem l’última funció. Totes quatre, malgrat alguns entrebancs tècnics superats a base de paciència i bon saber fer, han anat bé. No marxem fins dilluns a la nit, o sigui que encara ens queda mig dia per fer el turista. En Pau té un desig des de fa temps: saltar en parapent. Li han parlat d’un lloc a prop del poble de Sopó. Agafem un taxi i ens hi plantem. Som al Parapente Paraíso, a 3000 metres d’altura (no oblidem que Bogotá es troba a 2600) i amb unes vistes precioses.

L’Alberto -un bailaor- i l’Edu també s’hi apunten, jo prefereixo quedar-me tocant de peus a terra, potser un altre dia, tampoc anava amb aquesta idea avui, i a més l’alçada m’ha deixat una mica tonto, tinc mal de cap i em costa respirar… No m’havia passat mai i m’ha sobtat, tampoc estem a tanta alçada, però va com va. Mentres esperen el seu torn els pregunto que què tal. Una imatge val més que mil paraules…

I aquestes són les fotos del seu bateig de l’aire amb parapent. S’ho han passat pipa i han descarregat tones d’adrenalina. Tot acaba amb un bon tiberi i vinga, cap a l’aeroport. Ha estat una bona setmana de feina i també una mica de fer el guiri a Bogotá.