Amb afinar no n’hi ha prou

Algú ho havia de dir i ha estat l’Elisenda Soriguera en un article a l’Enderrock que reprodueixo aquí. No hi podria estar més d’acord.

D’acord: confirmem el que diuen els grans reportatges dels diaris generalistes. Es veu que de cop i volta tots hem obert els ulls i hem descobert la bona nova: “La música catalana està de moda!”. Sí, d’avui per demà, resulta que la nostra música viu un moment esplèndid (de fet, només cal remetre’s a les xifres de discos venuts de Manel i Antònia Font, comprovar com els Sopa de Cabra omplen Sant Jordis, repassar els concerts de la gira que els esperen a Obrint Pas o veure com el 30 minuts decideix dedicar un programa a grups com Els Amics de les Arts o Mishima). Estem d’acord que està passant alguna cosa.

Ara farem veure que la feina feta durant els darrers anys per un bon grapat de músics, promotors, festivals i grups, no ha estat tan important perquè el que havia de venir, el moment messiànic, és el d’ara. Tenim grans propostes, cartells amb entrades esgotades i un públic entregat. I és fantàstic. Perquè la música s’ha de viure en directe (i no un cop cada cinc anys, sinó com una rutina habitual). I és aquí on volem arribar (ha estat difícil, però veiem la llum al fons del túnel): gaudint de la música en directe és com descobrirem que amb afinar no n’hi ha prou.

Perquè un bon concert és aquell en què les cançons et penetren, les estrofes se’t fan teves i el teu cap desconnecta del món per entrar en un estat musicalment catatònic. És evident que la tècnica i la professionalitat són imprescindibles, però també és important recordar que afinar no és el secret perquè un bon grup tingui un bon directe. I que estar en voga no és suficient per seduir-nos concert rera concert. El secret és tocar la fibra sensible, fer que l’altre senti aquella fiblada a la pell.

Diuen alguns valents que assajar és de covards: potser podríem exagerar els fets, manipular els mots i canviar la frase per dir que ‘afinar també és de covards’.

Nota a peu de pàgina: amb afinar no n’hi ha prou, però tampoc cal passar-se a l’altre bàndol. La música ha de ser l’eix central d’un concert, i la provocació gratuïta o l’excés de banalitats provoquen grans desastres.