Mirada (MP), Mont de Marsan

Molt concentrat. Serien les paraules que definirien com vaig fer el bolo. No és que la resta de bolos no els faci concentrat, eh? Però quan estàs fent un espectacle nou -el darrer de la Compañía María Pagés, és la tercera vegada que el fem després de Sevilla (juny’10) i Japó (febrer’11, I, II i III)- cal estar-ho una mica més. Per més que tinguis un guió on posi quins temes venen, quins instruments instervenen o quins tracks has de llençar no et pots distreure ni un moment. Resultat, un bon espectacle i una petita contractura a l’esquena -aprendràs a seure bé?- que una dormida sense despertador que la talli al llit de casa ha arreglat.

Mont de Marsan és la capital del departament de les Landes, a Aquitània, al sud oest de França. En ella s’hi fa des de fa 23 anys Arte Flamenco, un festival de flamenc que és on hem actuat. Després de l’habitual viatge amb tren i l’Aerobus fins a l’aeroport de Barcelona amb en Marc hem volat fins a Donosti, on hem esperat que la resta de l’equip tècnic ens passés a buscar amb l’autocar que també portava a més gent que anava al festival i que han volat de Madrid a Bilbao. A partir d’aquí ens espera una horeta llarga fins a arribar.

Primera presa de contacte amb el lloc de l’actuació, l’Espace Mitterand, un pavelló reconvertit en teatre-sala de concerts. Al dia següent comencem el muntatge. Tot va com una seda, tècnicament tot està bé i el mateix pel que fa al personal. Quin gust treballar així!

L’espai des de l’escenari, posant el terra, costats i darrera de l’escenari, muntant la PA (public address, Meyer Mica), la Sonia perfumant el vestuari, detall del frontfill (Meyer UPM-1P) i la controladora del multiefectes TC M6000 (quina joguina!).

Després del muntatge, primers ajustaments i enfoc, és l’hora d’anar a sopar, però abans els de l’equip local treuen les guitarres, una trompeta i un trombó. En Justo i en Pau s’atreveixen a provar de fer sonar el trombó. Divertit. Sembla que hagi vingut un elefant!

Doncs sí, anem ben tips cap a fer les proves de so, els darrers ajustaments de llums i vídeo i l’assaig general.

Moments abans de la funció, en Jose -coreògraf i bailaor- i l’Isaac -guitarrista-, fent-se la manicura amb pegamento instantani per deixar les ungles ben a punt.

Algunes fotos de la funció, que és un tot èxit. Durant l’espectacle hi ha realització en directe a dues pantalles laterals que acosten els detalls al públic, que omple de gom a gom el recinte.

L’endemà és el moment de la tornada, tots cap a l’autocar fins a Donostia o Bilbo. Alguns dormen, d’altres no, i d’altres passen pel davant de l’autocar, on la María sembla que hagi muntat el seu despatx per anar parlant amb la gent de coses vàries. Aquesta dona no para mai, i el pobre Joan, després de despatxar amb ella sobre alguna cosa de vídeo acosegueix caure mort al seient, he he! Ai senyooooor!