De riures i plors, Dunas a El Jadida (cat)

De riures i plors. De riure per no plorar. De plorar perquè mai havia costat tant portar una actuació de Dunas a més o menys bon port. De riure perquè val més agafar-s’ho així. De plorar perquè la paciència és allò que es perd quan més es necessita i més d’un la vam perdre. De riure perquè quan la Pagés, la María que ens guia, va arribar a l’escenari i va dir “pero que chulo este sitio, que pedazo a escenario que nos han puesto” els que érem per allà ens vam mirar i vam fer (que no fer-li) un somriure de sorpresa i alleugeriment (bé, si ho diu la “jefa”…). I en Sidi Larbi Cherkaoui si fa no fa el mateix, val més tirar milles.

De plorar perquè a la Bàrbara, la pianista, la van haver d’operar d’urgència i no va poder venir (recupera’t aviat guapa! un petó ben gros!) i de riure perquè en Szymon, el compositor de la part de música contemporània de l’espectacle finalment va acceptar venir a fer el bolo -i bé que ho va fer-. De riure perquè el reguitzell de coses que ens han passat, ara que ja estic a Girona a casa, ho veig amb una certa distància i no puc fer res més que això, riure. Plorar? Qui se’n recorda encara?

L’any passat ja vam estar al Marroc i dintre del que representa anar-hi a fer un bolo va anar prou bé, sobretot perquè era en un teatre, un espai més apropiat per fer Dunas, i els responsables tècnics, que eren francesos, estaven més per la feina. Però enguany era a l’aire lliure, al costat del port d’El Jadida, dins de la primera edició del Festival Internacional Jawhara, i ens vam veure immersos dins de la calma característica -que no em sembla malament, vas a un altre país i per tant t’adaptes-, la desorganització -bé, de mica en mica- i les mitges veritats (o mitges mentides) -aquí sí que ja no-.

Després d’arribar al capvespre vam anar a fer una primera presa de contacte a l’espai, una immensa i polsosa esplanada. Les llums estaven penjades a l’estructura i començaven a muntar els altaveus. Deixem que vagin fent i anem a sopar.

L’endemà va seguir el muntatge de mica en mica, enmig de la desorganització i de les preguntes que fèiem nosaltres sobre els nostres dubtes, que sovint el vent s’emportava. Pel que fa al so i després que fessin alguns canvis sense avisar ni consultar, la cosa va quedar així: el sistema era un Spektrix d’Adamson, els monitors Martin F12, tot i que de sidefills van canviar-los per uns Electrovoice de quasi fireta i les taules una Yamaha PM3500 (bé) i una Midas Legend 3000 a monitors (millor que la Midas Siena que havien de posar). Part de la microfonia la vam portar des de Madrid perquè allà no ens posaven ni equivalències acceptables. Alguns focos també els vam portar nosaltres.

I després d’un bon àpat el tè a la menta és fantàstic!

Continua el muntatge. Finalment va arribar el terra de fusta -que no va anar gens bé per zapatear-, també va arribar el linolium -que no cobria tot el terra-, el que no va arribar -tot i dir-me un munt de vegades que estava venint- va ser el frontfill, o sigui que els més vips de tots van estar a la pitjor zona d’audició, malgrat que van assegurar que posarien les butaques a 15 metres de l’escenari. Puja l’estructura -no sé si hauria passat cap inspecció tècnica-, es van fent les tasques de fusteria, moquetes i teles -amb cosidor inclòs al mig del que serà el pati de butaques-, habilitació de camerinos, serveis, etc…, i finalment fem les proves de so, assaig musical amb en Szymon, i ja de fosc, mig assaig de la funció.

Dia de la funció. Com us podeu imaginar tot són presses per acabar les coses. Nosaltres ens disposem a fer proves de línies -no fos cas-, proves de nou amb els músics i assaig. I quina és la nostra sorpresa quan els primers 5 canals no arriben. Descobrim el perquè: abans de la funció hi haurà uns parlaments i el cant de l’himne nacional -cosa que ningú no sabia-, els calen 5 canals, com que a la mànega no n’hi ha més, n’han fet servir dels nostres sense avisar-nos. Una més. El responsable francès que ens han deixat de guàrdia està a l’alçada de les circumstàncies i no rasca bola per cap banda. I no entro en detalls, estic segur que algunes coses no són culpa seva.

Tot es va acabar just per obrir les portes del pati de butaques, la zona vip, entre el control i l’escenari. Allà hi havia els representants diplomàtics, del govern, empresaris, militars, sponsors, etc… La zona va quedar amb quasibé la meitat dels seients buits. Darrera del control -a 35 metres de l’escenari-, després de les tanques metàl.liques vigilades per la seguretat, alguns milers de persones van poder veure, comentar, xiular (quan hi havia escenes susceptibles de ferir sensibilitats religioses i morals) i aplaudir gens calorosament l’espectacle, que es veia per les pantalles de vídeo gràcies a la realització en directe que feia la televisió del Marroc. A un costat hi havia la policia, amb furgonetes antidisturbis.

Al final de l’espectacle es veu que ha de tornar a sortir el presentador, però el tècnic que m’assistia ja fa mitja funció que ha desaparegut. El patch s’ha canviat abans de la funció per recuperar els nostres canals. El micro del parlament no correspon al canal d’abans, presses i crits, acabem agafant un micro dels de la funció i a falta de ningú més, obro el canal i me n’ocupo. Acaba el parlament. Recullo les meves coses i mentres m’allunyo del control sento pel petit altaveu que fa funció d’intercom que demanen tornar a obrir el micro, i criden, i ho repetixen…

En fi, ja està. Desmuntatge, cap a l’hotel a dormir unes poques hores i cap a Vaison la Romaine, a la Provença, on farem una funció d’Autorretrato. Quines ganes que tinc d’arribar-hi!