Emocions, records, rock’n’roll. Sopa de Cabra al St. Jordi

11/9/11 D’espectador en un concert en el meu primer dia de vacances

Jo deuria tenir 17 o 18 anys, vam anar amb un amic a veure els Sopa de Cabra en algun poblet de l’Empordà, amb una TZR seva. Jo encara vivia a l’Escala i el meu amic hi estiuejava. Feia poc que havien sortit i nosaltres vam tenir la sort de descobrir-los ben aviat. Tot estava a punt per començar però faltava en Ninyín. Va arribar amb una moto de gran cilindrada a tot drap, la va apagar, la va deixar caure contra un marge de qualsevol manera, va agafar la guitarra i va pujar a l’escenari per començar el concert. Avui he reviscut aquesta imatge mentres els Sopa el recordàven -a ell i al seu germà, en Pau-, cantant Seguirem Somniant. Pell de gallina i molta emoció. En aquell concert érem quatre gats, avui era el tercer St. Jordi que omplien en aquest retrobament dels 25 anys del grup.

Portava uns dies amb molta il.lusió esperant aquest concert. Quan vaig veure les imatges del primer dia al Telenotícies vaig saltar del sofà; això estarà molt bé! I tant que ha estat bé! Del primer a l’últim tema. Bé, potser me n’ha sobrat algun, però és clar, en dues hores i mitja llargues de concert és normal que passi. Però no se m’ha fet gens llarg, ha estat un concert memorable!

Records d’adolescència, dels primers anys a la universitat, dels primers passos que vaig fer de músic, de tècnic, de xófer, de back-liner, del que fes falta! Algun estiu vaig fer alguns bolos amb ells amb la meva mítica Vito de segona mà amb vidres tintats i matrícula de Vitòria que tots els cossos policials s’entossudien a aturar. Feia de suport a en Belem i en Rutllan -els bons backliners del grup i millors persones- quan empalmaven bolos a les illes amb bolos aquí, o al revés. Anys més tard vaig tocar durant una gira amb la banda d’en Thió. Després, quan ja havia deixat els teclats i treballava de ple com a tècnic, havia substituït en Kei Macias en algunes actuacions d’en Gerard, ja en solitari. Moltes connexions. Les últimes: el fill d’en Gerard -i ell també- escolten a Els Amics de les Arts.

M’ha sorprès -positivament- sentir el Gerard més reivindicatiu que mai. L’evolució ha anat per aquest camí, i m’agrada. Quanta raó en el que deia. S’ha mullat i no s’ha tallat un pèl. Ell xerra que xerraràs mentres en Cuco fotia cops de cap volguent dir, nano, anem a tocar, no? i en Pep marcava el tempo de la següent cançó amb el xarles. No he rigut ni res.

Ha estat impossible mantenir-se assegut. Han tocat tots els grans temes, els himnes del grup, i un, i un altre. Quanta emoció concentrada en una actuació i desfermada des de l’escenari cap a les 18000 ànimes que omplien el St. Jordi. Mirava a la gent i tot eren cares d’alegria, de felicitat, fins i tot hi havia algunes llàgrimes. La seva música ha traspassat generacions. Els més joves del públic ni havien nascut quan els Sopa ja feien de les seves. Alguns d’aquests nanos havien sentit les seves cançons per primera vegada al voltant d’un foc de camp, com en deia al final del concert en Dani d’Els Amics de les Arts. També hi era l’Eduard, amb qui de tant en tant ens miràvem, ens abraçàvem i ens dèiem: ostres, que fort, això és història, tenim una edat! Dues files més avall hi havia la Salseta del Poble Sec pràcticament en ple. Salseta Discos havia editat els primers vinils del grup.

I ha arribat el final. M’hagués agradat a anar a Girona però estaré treballant al país veí. Llàstima! Em quedaré amb aquest bon regust de boca i amb totes les emocions que he sentit el llarg d’aquest gran i històric concert. Moltes gràcies Sopa! Molt de rock’n’roll!!!