1/8 Comença el final de gira!

Tinc ganes d’aquest  final de gira.  No perquè vulgui acabar, però ja que saps que hi ha una data per finalitzar-la, està bé plantejar-se que la vols acabar a dalt de tot, gaudint de cada un dels concerts que ens queden.  Les sensacions són especials, queda poc més d’un mes i mig pel darrer dels quasi 80 bolos que haurem fet en un any.  És un autèntic luxe poder dir això en els temps que corren.  I és molt gran poder afirmar que en la gran majoria de nits -sempre n’hi ha alguna que surt de tort- m’ho he passat bé “treballant”, ja se sap, allò que et pregunten quan et veuen rialler i gaudint a la taula: “ah, però això és treballar?”. Però no ens encantem gaire que després ens distraiem i no estem pel que hem d’estar.  Vaaaa, concentració i peu avall!!

El primer dels vuit ha estat a St. Joan Despí.  Allà em retrobo amb l’Albert Sanjuan, que em fa l’assistència al control i amb el que fem una posada al dia de les nostres vides.  Que si bolos per aquí, que si bolos per allà, instagrams i tuits creuats a mig metre l’un de l’altre durant algun moment del concert, i bla bla bla.  Ah, i moltes gràcies a la gent de Tour per la vostra feina i bona assistència.

Abans d’Els Amics van actuar els dos guanyadors del concurs de versions que van fer a la web.  Primer van sortir a l’escenari els Ol’Green i després en Julen G & Band.  Va estar bé i va ser curiós sentir versions de temes d’Els Amics, les dues que van fer van ser ben originals.  Abans de sortir a l’escenari, a camerinos, missatge d’agraïment d’Els Amics, paraules d’ànims i foto de família.

Després d’ells va ser el moment de començar un dels concerts més llargs que recordo d’Els Amics actuant sense col.laboradors.  Quasi dues hores i mitja!! I és que els nois es van estirar d’alló més i van acabar fent 23 cançons, algunes de les quals feia mesos que no feien i que en aquests tram final de la gira s’han inclòs al repertori per petició popular.  I entre el canvi d’ordre, els nous monòlegs i una lleugera manca de ritme després de l’aturada del mes del gener, doncs la cosa es va anar allargant.

Ah, i em deixava una coseta, gran posició del control a dins de la cabina del teatre, farcida de plafons absorbents i a on els pocs aguts que hi arribaven, si gosaven fer-ho, eren aniquilats a l’instant.  Amb el que, com passa en aquests casos, hi havia dos bolos, el del públic i el meu.  Potser per això se’m va fer una mica llarg…  I és que còmode, còmode, no ho estava gaire allà a dins.  La taula hagués anat a la platea, però com que estava a vessar de gent no hi cabia.  En fi, el sacrifici del tècnic!