Buf!!!

15 i 16/3/13 Final de gira al Razzmatazz i al Palau de la Música

He esperat dos dies a escriure res.  He esperat a començar a tenir el cap en d’altres coses.  He esperat a estar prou ocupat com per pensar de manera una mica més racional.  He esperat a adonar-me que m’havia d’espavilar a fer l’entrada al blog, perquè amb tot el material que tinc -i això inclou vídeos…- em faltarien dies per editar-ho i penjar-ho tot abans de tornar a estar de bolos amb altres mogudes.

Es fa difícil no repetir coses que ja he explicat altres vegades, no em vull fer pesat amb tot això que ha estat molt maco, molt emotiu i molt molt de tot.  Que sí que ho ha estat.  Però explicaré una altra cosa.

Sortint del Razzmatazz, un dels músics de la banda em deia: això de tocar davant de tanta gent entregada des del primer minut, que t’estan empenyent des de baix, que canten, criden i aplaudeixen, em posa molt, a nivell d’energia.

I a mi també em passa, però des de la taula.  El concert del Razz -bolaco, bolaco- va ser un d’aquells on tot va fluidament des de pràcticament el començament.  L’actuació es gravava per fer-ne un CD i DVD en directe i hi havia un embolic de ca l’ample de càmeres, cables, personal tècnic, de producció, unitats mòbil de realització a l’exterior, etc.  Però des de que vaig arribar a les 11 del matí al Razz em sentia molt còmode a l’espai, com si no hi hagués l’enrenou que hi havia. Jo anava a la meva, fent el que havia de fer i de tant en tant atenent a en David Casamitjana i en Ferran Conangla -gravació de so- i al personal de Media Pro -vídeo i back up de so-. Que si un canal per aquí, que si uns subgrups per fer una premescla d’àudio, que com fas la teva mescla en directe…  I entremig de tot això em vaig dedicar a ajustar l’equip i intentar que la resposta en freqüència fos la més adient a la sala, que tela amb les reflexions que té.  Però sabia que estaria a petar amb més de 2000 persones, i sí, el tòpic, amb la gent millora!

 

Al segon o tercer tema, em va envaïr l’agradable sensació de que tot estava sota control i que tot semblava fluir de manera natural.  I aquí començo a gaudir, sense perdre la concentració, però amb un somriure a la cara.  I així durant tot el bolo.  La sensació de control, tranquilitat i mitja emoció barrejada és indescriptible.  I això, sí, també em posa, com al músic que m’ho explicava, però des de darrere la taula de mescles.

I pel que fa al Palau de la Música, la diferència amb el Razz era que es tractava de l’últim bolo de la gira.  Al Razz ja es respirava un aire de comiat, però al Palau aquest es va fer present i es notava a l’ambient, carregat d’emoció.  Sonoritzar al Palau no és fàcil, hi ha moltes reflexions -i que no acaben de desparèixer mai, molt de guix i vidre per tot arreu…-, l’equip de so només es pot muntar d’una manera i no és la més òptima, el control està en un mal lloc…, però com que ja ho saps d’altres vegades també saps el que has de fer.  I saps que és probable que tot això quedi en un segon terme. T’hi fas al màxim que pots, però quan la gent s’aixeca i es mengen els aguts que t’haurien d’arribar al fons de la platea només et queda el consol de mirar al teu voltant i veure els somriures de la gent, grans i petits.  Em va impactar la imatge d’una família, al meu costat, amb dos nanos agafats tots ells de les mans mentres Els Amics cantaven només amb el piano Louisiana o els camps de cotó al final del concert. 

Al Palau vaig acabar bastant cansat de lluitar contra l’acústica i intentant que l’emoció del darrer bolo no m’embriagués, que el cervell i les orelles estiguessin pel que havien d’estar.  I ja ho van fer, amb esforç i amb la necessitat de fer una cervesa de descompressió abans de posar-me al llit a casa.  Viure a cinc minuts de La Bombolla m’ho permet fer…

Ja està, s’ha cabat la gira d’Espècies per catalogar.  Uns 80 bolos durant 12 mesos, molts km, molts bons moments, moltes experiències compartides i anècdotes per explicar. Moltes empreses de so i llums que ens hem trobat fent-nos l’assistència -gràcies a tots per la vostra feina-, grups amb qui hem compartit l’escenari, restaurants i àpats als camerinos, tornades cap a casa amb en Joan Enric i en Tete a vegades amb confessions enmig de la foscor de la nit i la monotonia de l’autopista o riguent a tot tall.

La darrera signatura de cd’s, samarretes i altres objectes de la gira, amb la Montse en primer terme, ella sempre riallera.