A Hong Kong amb María Pagés

del 16 al 22/4/13

Es repeteixen els passos.  Tornar d’Alemanya el 14, rentar roba, canvi de maleta, dormir  un parell de nits a casa i cap a la Xina s’ha dit!  Viatge llarg aquest: Bescanó-Girona-Barcelona-Dubai-Hong Kong.  En total unes 16 horetes, més o menys.  A Dubai hi tenim una escala de 8 hores, que hem de sumar a les 16.  Amb en Marc passem la nit a l’hotel que hi ha a dins mateix de la terminal on arribem, als nivells superiors, i des de les finestres del qual es divisa part de la terminal i els avions aparcats a l’exterior.  És curiós això de dormir a dins mateix de l’aeroport!  Al matí següent ens retrobem amb els tècnics que venen de Madrid, en Juanma, en Pau i en Pablo i també amb la María.  La resta de la Compañía, músics i bailaores, venen un dia més tard.  A Hong Kong farem l’espectacle Utopía.

Aquests viatges es passen com un pot, depèn de cadascú: dormir, mirar pelis a les pantalles dels seients, contemplar el sostre “estrellat” dels avions d’Emirates -bona companyia!-, mirar sèries al portàtil, etc…

Quan arribem a l’aeroport de Hong Kong ja ens espera el transfer cap a l’hotel. Au, 45 minuts més de viatge.  Sopem en un restaurant xinès (sí, és clar!) de dubtosa higiene -no es poden tenir manies!- i cap al llit a intentar dormir.  A l’endemà comença el muntatge al Sha Tin Town Hall Auditorium.  Estem a uns 20 minuts amb taxi del centre d’aquesta ciutat d’uns 7.000.000 de persones.  Fora del gran centre comercial que hi ha al costat de l’hotel i del teatre, això sembla més una zona dormitori, amb edificis de considerable alçada, però no tanta com els del centre i sobretot els de l’illa.  Allà la imatge és espectacular!

El muntatge va lent i sovint ens quedem quiets intentant entendre què està passant i què s’estan diguent entre ells.  Evidentment no sabem un borrall de xinès, però per sort de tots hi ha uns pocs que parlen anglès i uns quant més que el “xaporregen”.  Al final del dia tots arribem amb els objectius de muntatge complerts.  Al matí següent acabem el muntatge, ajustaments, fem les proves de so, assaig i la primera funció.  El terra acústic el van construir expressament per nosaltres, ja que no es podia transportar el de la Compañía.  I no era ben bé el que ens havien dit.  Després d’haver-lo muntat, cobert amb el linoleum, i provat amb la María, es decideix prescindir d’ell ja que el terra mateix de l’escenari sonava bastant millor i era més tou que el que havien construit.  O sigui que el van haver de desmuntar.  I en cap moment va haver-hi cap mala cara, cap comentari, res de res.  Imagino que el deurien reaprofitar per ves a saber què.

L’endemà de la primera funció i després d’una sortida nocturna força tranquila, tenim el matí lliure.  Passsejar per la ciutat és una bona opció.  No hi viuria, però veure món sempre està bé per situar-se un mateix al mapa i obrir la ment.  Per ser ex-colònia britànica parlen més aviat poc anglès aquesta gent.  I no ens queixem, que ens diuen que a la resta de la Xina res de res! La comunicació visual i de gestos pot esdevenir molt important en aquests casos.  I ensenyar la targeta-clau de l’hotel en xinès al taxista encara més.  El dia de la tornada tornem a tenir el matí lliure, ja que marxem havent dinat.  Ja hem deixat l’habitació i també la clau.  Per tornar a l’hotel no hi ha maneres que el taxista m’entengui.  Cap problema, truca a algú que parla anglès, em passa el mòbil, li dic a on anem, li diu al taxista, i vinga!  Qui no s’espavila és perquè no vol.

El viatge de tornada el fem amb un Airbus A380, l’avió comercial més gros del món.  És espectacular!  De tornada fem escala a Bangkok, sense baixar de l’avió.  Bona part del passatge deixa l’avió, i mentres puja la brigada de neteja i avituallament i fan el canvi del personal de cabina, em dedico a fer quatre fotos de l’interior i a córrer amunt i avall.  Al pis de dalt no vaig gosar pujar-hi, hi havia la primera classe i la bussiness. Crec que tampoc hi hagués arribat.  Al moment de facturar, tot i haver fet el checkin online, i com que ens han portat molt aviat a l’aeroport, se m’ocurreix preguntar si hi ha sortides d’emergència lliures…  I sí!!! Una imatge val més mil paraules, no? Així vam volar amb en Marc. Oh yeah!

Pels que us pregunteu que com és que hi ha tantes fotos de l’avió us he de dir que la culpa la té l’Albert Sanjuan (@albert_sanju), un colega tècnic de so i freaky de l’aviació comercial i que també té el seu propi bloc (La Bolera).  La llàstima és que no pogués fotos de l’exterior, però la cosa estava complicada des de la terminal.

Després de 10 hores a l’avió, comptant l’aturada a Bangkok, tornem a fer escala a Dubai.  Aquesta vegada “només” hi estem poc més de tres hores abans d’agafar el vol Dubai-Barcelona, de 7 horetes.  I vinga, només falta el tren cap a Girona.  Final del viatge.  Cap a descansar!