Al Festival de Førde (Noruega)

4 i 5/7/13

La sensació que un té després d’aterrar i entrar a l’aeroport d’Oslo és d’ordre, calma i un cert silenci. Amb la Compañía María Pagés, després d’haver passat pel festival Arte Flamenco a Mont de Marsan, d’entrada, és tot un contrast. I això que només ens trobem a l’aeroport, esperant per agafar un altra vol per anar fins a Førde, una mica més al nord, al final d’un fiord a la costa oest.  El Festival de Førde,
creat el 1990, és un dels més importants del món de música tradicional i
musiques del món.  Hi ha artistes de tot arreu.  Al segon vol, per
exemple, ens vam trobar un grup de Mali.

Mentres fem temps pel segon vol alguns es llepen els bigotis amb el dolç berenar… Ai, quina golafreria!

El vol següent el fem amb una avioneta d’aquelles que tens la sensació que és un autobús amb ales.  Les cares d’alguns membres de la Compañía són tot un poema, estan escagarrinats.  “¿Esto es necesario?”, comenta algú.  Ha ha! Doncs sembla que sí. I tela amb el viatget.  Fa un pèl de vent i la sensació de moviment és més acusada en aquests avions.  El paissatge que anem veient mentres ens allunyem d’Oslo és preciós, quanta natura! Durant l’aproximació i descens a Førde sembla que estiguem a mercè dels corrents d’aire.  Uau! Quina baixada!  Quanta adrenalina segregada!  I quins crits que fan alguns.  Toquem terra i tothom respira tranquil.  Al vespre tenim reunió amb el cap tècnic del festival i de les primeres coses que ens pregunta és: què tal la baixada…?  Es veu que és habitual.

De baixada cap a la ciutat amb autocar des de l’aeroport, veiem les primeres vistes de la vall.  Per a nosaltres, poc acostumats a aquests paissatges, tot ens sembla bonic.  Tanmateix la ciutat en sí no és que sigui cap meravella, de fet, segons ens diuen, alguns anys ha estat nomenada la ciutat més lletja de Noruega…  A l’hora de sopar descobrim els elevats preus d’aquest país, que té un alt nivell de vida.  Sopo amb una de les voluntàries del festival, la que ens ha rebut a l’aeroport i ens acompanyarà aquest dia i mig que estarem a Førde.  Després de comentar el benestar amb el que viuen els Noruegs a la conversa hi apareix el 25% d’atur d’Espanya, l’atur juvenil, la corrupció… Una conversa ben animada.

L’endemà al matí anem cap al pavelló poliesportiu on farem l’actuació de Flamenco y Poesía.  En contra del que podia esperar, em trobo amb un recinte amb bona acústica, ben acondicionat, amb cortines que separen espais -i absorbeixen aguts-, molta fusta i un nivell tècnic tant de material com humà molt bo.

L’equip de so està format per 9 caixes de Nexo Geo D per costat, 2 Nexo PS8 de frontfill, un Geo S8 d’outfill a un costat, 4 subgreus Nexo CD18, monitors d&b Max12, taula Soundcraft VI6 a PA i Soundcraft VI1 a monitors.  El sistema de so està perfectament ajustat.  A control hi ha un sonòmetre.  No hi ha limitació però la nit que vam arribar vam veure el darrer tema del concert que feien i el tècnic treballava a uns 80-85dBA.  M’explica que al tractar-se de música folk el públic està acostumat a un nivell relatlivament “acústic”.  També em comenta que treballi al nivell que cregui raonable, que el públic ha de saber que hi ha altres músiques del món a on cal més pressió, que faci servir el meu bon criteri.  Ha ha ha! Això és una arma de doble tall.  Al final treballo a 85-90dBA, nivell suficient per l’espai, el tipus de públic i el tipus d’espectacle que fèiem.

Avui no portem tècnic de monitors, ja que els Flamenco y Poesía son espectacles de format més reduit, tot i que per aquesta vegada han vingut les tres bailaoras a més dels quatre bailaores, que els fan sempre.  O sigui que l’espectec dels peus hi serà al complet.  Tanmateix l’escenari és més petit que de costum, els músics -dos guitarres i dos cantaores– passen la major part del temps asseguts, amb monitors de terra darrera seu.  Només hi ha dos sidefills per costat.  Explico amb pèls i senyals de què va la moguda al noi que fa de tècnic de monitors.  Quin nivell el nano! A més de captar de seguida la filosofia del monitoratge amb els flamencs, em fa un munt de preguntes per estar-ne segur i aconseguir el so que volem.  I ho aconsegueix.  El que ja no pot copsar perquè tampoc és la seva feina, és aprendre’s els temes, quan s’han d’obrir i tancar canals i pujar i baixar instruments i veus.  Això causa alguna petita queixa d’algun músic i algun bailaor, però és clar, si no portem el tècnic habitual és complicat arribar al detall en cada moment.

Veient com tenen ordenada i classificada l’àrea tècnica de darrera l’escenari un agafa una idea de la polidesa i professionalitat amb la que treballa aquesta gent.  A més, són atents, amables i amb molta paciència.  No sé si a tot Noruega és així, segurament hi ha de tot, però el que veig aquí m’agrada molt.  La microfonia que tenen és de qualitat: Neumann KM140 i KM184 per donar i vendre, DPA4099, Shure UHF SM58 i amb càpsules KSM9, DPA4066, Sennheiser MKE2, Audix varis, sistemes inalàmbrics Shure UR…

En Pau avui té una Grand MA i la il.luminació més pròpia d’un concert que no pas d’un espectacle habitual de flamenc en un teatre.  Les memòries i els moviments que fa amb els llums m’agraden, són diferents, és cert que no són els convencionals, però amb el hi ha crec que l’actuació ha quedat lluïda. Durant l’actuació el públic arranca en aplaudiments i crits algunes vegades.  Al final els aplaudiments transmeten l’entusiasme de la gent. Ens diuen que això no és normal a Noruega, que poques vegades es deixen anar tant. Caram tu, si que els hi ha agradat.  És tan diferent del que estan acostumats a veure que la passió flamenca se’ls hi ha encomanat. Gran nit!