del 23 al 27/7/13
Darrer bolo de la temporada amb la Compañía María Pagés. A l’agost vacances de la Compañía i al setembre començarem una nova temporada, que espero que sigui com a mínim igual que aquesta. En tot cas el que vingui benvingut serà.
I quin final de gira, al Líban. Alguns dubtàvem de si era convenient o no anar-hi després de veure com el conflicte a Síria s’havia extès en algun punt de la frontera amb el Líban i com Israel havia realitzat alguns atacs al país. Però entre que des de l’embaixada d’Espanya al Líban ens havien tranquilitzat i que coincidia amb el Ramadà i les coses es calmen bastant, vam deixar els dubtes enrere i hi vam anar. El bolo era al
Festival de Beit Al Dine, en una zona muntanyosa, a una hora de la capital, Beirut, i a uns 30-40 minuts de l’hotel on estàvem, en un
resort, el
Jiyeh Marina, un lloc on personalment no aniria mai de vacances, però que reconec que per estar tranquils i tenir alguns moments de relax ens va anar la mar de bé. Per contra estàvem relativament allunyats de qualsevol nucli de població més o menys gran, amb el que les opcions de sortir a passejar o a menjar fora del
resort implicava un component important d’anar a l’aventura. Bé, tampoc ens feia massa gràcia sortir. Unes dies abans d’anar-hi va haver-hi un atemptat amb bomba a Beirut i la setmana anterior a la nostra arribada Israel havia bombardejat una planta d’energia a Jiyeh. No vaig arribar a averiguar si era resultat d’això però ens van dir que cada quatre hores es tallava la llum per zones. Aquests talls duraven quatre hores i com no tinguessis un grup electrògen (com a l’hotel i al festival) et quedaves sense electricitat.
Durant l’estada vas copsant, ni que sigui per sobre, la realitat: controls militars a punts estratègics, com per exemple a la carretera de Beit Al Dine, que va a Beirut, o també a l’aeroport, on abans no puges a l’avió passes per 5 controls. La nit de funció la vam fer voltats de militars, a l’exterior del Palau de Beit Al Dine. És clar que també deuria ser perquè hi havia la dona del president del país.
El Festival de Beit Al Dine és un dels més importants del país, amb el que la infraestructura semblaria que hauria d’anar d’acord amb aquesta importància. Però tampoc és per tirar coets. Bé, segurament en el context del país sí que estan dotats materialment i a nivell de producció. Però si ho comparem amb el que estem acostumats a trobar-nos normalment les dosis de paciència, adaptació i saber fer han de ser elevades per tirar endavant les coses. Jo no em puc pas queixar gaire, segurament era el que millor ho tenia: Electrovoice X-Line de PA i Yamaha PM5D RH de taula. A monitors va ser una altra cosa: taula Yamaha M7CL però de monitors hi havia uns Electrovoice petits (no recordo el model), d’aquests amb la carcassa de plàstic dur, de no més de 500 W i amb molt proca projecció del so. Ho va tenir més difícil que de costum en Marc.
De microfonia ens vam portar els micros pel terra des de Girona, els Crown PCC160, a dins de la maleta. A l’aeroport de Beirut, al passar la maleta que facturava per un control només entrar-hi, em van preguntar que què eren aquells paquetets negres, però no els vaig haver ni d’ensenyar, faig cara a bon jan… La resta de microfonia era la que fem servir normalment (DPA 4066, MKE2).
El que deixava molt que desitjar era el tema prevenció de riscos laborals. Com a exemple aquestes fotos de nois enfilats a l’estructura a uns quants metres d’alçada, sense arnès, ni casc… Aixo sí, agilitat sí que en tenien.
En aquest bolo en Pato va substituir a en Pau com a tècnic de llums, ja que estava liat al Reggaeboa Festival, del que n’és un dels organitzadors.
El festival es celebra al Palau de Beit Al Dine, un important edifici arquitectònic on el president del país hi va a passar temporades a l’estiu. Per arribar-hi ens portaven en cotxes o minibusos, amunt i avall, conduint a grans velocitats, sense respectar ni una sola norma de seguretat, pitant, frenant, avançant encara que en vinguessin de cara. On n’hi caben dos (o tres) n’hi caben tres (o quatre). Si algú ha viatjat en aquests països ja sabeu de què parlo. Ens vam queixar i després semblava que ens prenguessin el pèl, anaven lents lents, i encara somreien. Quina paciència!
El tercer dia de ser per allà em vaig començar a trobar una mica malament, estava mig marejat, i vaig suposar que era per la calor, i segurament pel sol, que apretava fort. A la nit vam fer assaig general, i la calor es va convertir en fresqueta, calia anar abrigat. Fins i tot vaig passar un pèl de fred. El contrast dia nit era força acusat allà al mig de les muntanyes, al costat del mar no era tan exagerat. El dia del bolo la cosa va anar a pitjor i ja durant les proves de so i l’assaig de la tarda vaig haver de marxar corrents del control amb vòmits, marejos, suors…, vaja, tot un festival. Durant la resta de la tarda em vaig quedar estirat en un sofà als camerinos, llevat de quan va ser estrictament necessari que anés a control perquè calia obrir la PA per donar suport a monitors, ja que anaven realment justos de volum amb els monitors que tenien. Però no vaig durar ni cinc minuts. Au, corredisses de nou cap al lavabo baixant a tot tall la grada del festival. I la María amb cara de preocupació, és clar. La veritat és que després de treure-ho tot -això és el que em pensava- vaig millorar i vaig poder fer la funció en condicions si més no estables. Això sí, amb vaig emportar una galleda per tenir-la al costat per si les mosques… ha ha ha!! Quin panorama! Murphy estava pendent de quan fessim el tema més tranquil, un poema musicat, només guitarra i veu, per fer-me vomitar i que tothom em sentís, però es va comportar i no va actuar. Gràcies nano!
A la nit, durant les tristes quatre hores que teníem per dormir abans d’anar a l’aeroport, entre marejos i anades al lavabo en vaig dormir amb prou feines una i poc. Però ara sí que ja ho havia donat tot, ha ha!! El viatge de tornada, entre dormides i infusions el vaig passar prou bé, remuntant la situació i conversant amb un libanès professor d’arquitectura a la universitat de Beirut. Conversa interessant i humanista, mig en francès mig en anglès. I el cervell a punt d’explotar de tanta activitat neuronal i de la cruiximenta que portava a sobre.
Unes fotos de relax i calma preses un capvespre des de la platja per acabar bé i amb harmonia aquesta crònica, he he!
