Uau! Lucas Martínez&Félix Rossy Quintet

29/11/13 Casa de Cultura de Girona

Després de molts anys en el món de l’espectacle reconec que em costa molt trobar quelcom que em faci vibrar i em doni aquella trempera de quan et cau la baba veient una actuació.  Segurament serà per l’experiència acumulada i per haver vist moltes coses de nivell al llarg de tots aquests anys.  Però l’altre vespre em van tornar a lluïr els ulls, a invadir-me un somriure permanent a la cara i a gaudir d’una manera brutal que feia temps que no experimentava.  I va ser gràcies al “bolaco” que van fer els joves Lucas Martínez&Félix Rossy Quintet a l’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona, organitzat per Joventuts Musicals de Girona.  A més d’ells dos, nascuts l’any 1994, al saxo i a la trompeta respectivament, els acompanyaven també uns excel.lents músics, Toni Vaquer (1986) al piano, Pedro Campos (1992) al contrabaix i Roger Guitérrez (1989) a la bateria.  Els darrers anys no he estat fent gaires bolos en ambients jazzístics ni anant a concerts del gènere, sinó segurament ja hagués tingut notícia d’aquests grans músics.  Potser ara que ve l’hivern i que la feina escasseja és el moment d’anar de nou a sentir jazz com havia fet als 90.  El temps passa…

Sonoritzar aquest espai no és fàcil.  L’acústica del lloc afavoreix concerts de caire clàssic però no massa concerts on d’entrada hi hagi una bateria.  I si hi ha força diferència de volum entre l’instrument més fort -la bateria- i el més fluix -el contrabaix-, cal buscar l’equilibri amb una sonorització suau i prudent.  A les proves de so en Félix em diu, “baixa, baixa els ambients de la bateria, fora!”.  “No et procupis -li dic-, només estic agafant el nivell d’entrada i mirant el marge dinàmic per veure per on haurà d’anar la cosa”.  I certament la cosa va anar per recolzar el piano, sobretot quan feia solo, mantenir el contrabaix present -difícil d’aconseguir definició amb aquesta acústica-, pujar lleugerament els ambients de la bateria quan tocava suau amb escombretes, i calibrar el saxo amb la trompeta, a la que no li calia micro.  Com que ells dos anaven canviant de posició i el 90% de les vegades no quedaven a davant de cap dels tres micros que hi havia a davant -els de saxo i trompeta i el de presentació-, si calia pujar algun insrument només havia de mirar quin micro quedava més a prop i captar l’instrument com si fos un micro d’ambient.  De fet ja en tenia prou així, no em calia més senyal.  I apa, a “tirar milles”!