Běijīng

del 27/5 a l’1/6/14

Vitge a la Xina per fer dues funcions d’Autorretrato amb la Compañía María Pagés al National Center for the Performing Arts de Pequín.  El 27 va ser dia de viatge, vam arribar el 28, dia lliure i de visita-reunió al teatre, el 29 fou el dia de muntatge i les funcions les vam fer el 30 i el 31. I l’1, el dia de tornada.

El NCPA és un gran centre que acull tres espais diferents, l’Opera House, el Concert Hall i el Theatre.  Nosaltres vam estar treballant a l’Opera House, amb un escenari preparat per a fer-hi grans produccions d’òpera i amb escenaris intercanviables mitjançant el moviment de plataformes.  El tablao el vam muntar a la plataforma de darrera, i una vegada van enfocar passant amb la torre elevadora, van fer desaparèixer el terra per posar-hi el de darrera.

Al control de so hi havia una Studer Vista 8 -la que vaig fer servir- i una Soundcraft MH4.  Malauradament estava en una cabina amb una obertura cap a davant amb -6dB de diferència amb l’exterior i menys aguts, amb el que tenia sensació de molts més greus.  Un altre despropòsit de control de so en un gran equipament cultural.  Paciència.

El sistema de so estava format per altaveus CQ de Meyer Sound, repartits per cobrir tot el teatre.  L’acústica era bona però no per actuacions amplificades. A monitors hi havia una Soundcraft VI1 i monitors KF12 de Karray, bastant justets pel que acostumem a demanar normalment.    Vam rebre el contrarider el mateix dia que marxàvem, quan estavem esperant per embarcar a l’aeoport.  Poc marge de maniobra, el que vol dir que “dues pedres!”.

Ens van posar unes traductores del xinès a l’anglès, unes estudiants en pràctiques amb zero coneixements de tècnica, amb el que sovint era un pèl complicat de comunicar-se amb els tècnics, alguns dels quals parlava anglès, però no massa.  Per part nostra poca cosa podíem dir en xinès…  En Pau conservava una llibreta amb algunes anotacions que havia fet de les dues anteriors vegades que  hi havia estat.

Com de costum poca cosa veiem d’allà a on anem que no siguin restaurants, l’hotel i el teatre.  En aquest cas vam gaudir d’allò més amb la gastronomia xinesa. O millor dit, amb part d’ella, ja que no vam gosar tastar algunes exquisiteses que vam trobar en un mercat nocturn de la ciutat.  Sí, d’acord, la FAO recomana incorporar els insectes a la dieta de països molt poblats i susceptibles de patir crisis alimentàries en el futur, però de moment, nosaltres, i ni que sigui per qüestions culturals i de costums, em penso que no ens hi afegirem.  Tot i menjar crustacis, mol·luscs i tot tipus de carn i peix som incapaços de menjar tot allò que vam veure. Nosaltres som de plats més “normals”, tot i que n’hi ha algun que vam menjar que encara no sabem què era, o més ben dit, quina part de l’animal era.

Alguns dels restaurants on vam estar eren de dubtosa reputació sanitària, millor girar el cap cap a una altra banda en cas de veure la cuina, era altament recomanable fer-ho!  Molts tenien terrassetes construïdes amb estructures de fusta a sobra de les teulades, amb més o menys merda acumulada al voltant. No es poden tenir manies!

El 4 de juny, uns dies després que tornéssim, va fer 25 anys dels fets succeïts a la Plaça de Tiananmen.  Teníem l’hotel al costat.  La plaça estava tancada al públic i vigilada per policia i militars. El dissabte 31, tornant de dinar i abans d’anar al teatre, me n’adono que la plaça està oberta i decideixo anar-hi.  Hi ha cua per passar el control de seguretat, amb arc de metall, escorcoll i comprovació del passaport.  També m’obren l’ampolla d’aigua i l’oloren. A dins de la plaça, a més de policia i militars, hi ha força presència de “secretes”.  Hi ha gent que vigila a veure quines fotos fas, més ben dit, amb quina actitud, si fas el símbol de la victòria o proclames qualsevol cosa en contra del règim.

A la Xina no funciona el Twitter, el Facebook i, en general i especialment si és amb l’ordinador, tot allò relacionat amb Google. Al mòbil sí que anava el Gmail, i si tenies configurat l’Instagram enllaçat amb el Twitter i aquest amb el Facebook era possible publicar-hi fotos i escrits.

Amb pocs dies en un país només te’n pots fer una idea general de com és la gent, de com s’hi treballa i viu, ja que no tothom és igual i en un país tan gran com aquest hi ha moltes zones, urbanes i rurals, amb una gran varietat de comportaments i costums.  Tanmateix allò més evident sí que ho copses de seguida, i la censura i la repressió es fan ben paleses.

Un altre recull d’experiències al sac!