Un #adormircontent immens!

11 i 12/7/14 Olot-Roses (Els Amics de les Arts) i Beuda (Hora de Joglar)

No es pot demanar gaire més quan un sent la felicitat tant a dins després d’aquest gran cap de setmana de bolos.  I el reflex és anar a dormir el diumenge a 2/4 de 7 del matí amb un somriure d’orella a orella tornant de fer Hora de Joglar al Beuda Calling, una estoneta després d’haver fet Els Amics de les Arts a Roses -sí, doblete-, el dia següent d’haver-los fet a Olot, amb tant o més èxit que a Roses.

Divendres vam actuar a la Plaça de Braus d’Olot.  Això sí, amb permís de la pluja que va caure abans i després de les proves de so.  A tota Catalunya els únics núvols del radar estavan a sobre nostre.  Es tractava d’una concert solidari de la Fundació Albert Bosch de Noel Alimentària, que recapta fons per lluitar contra el càncer infantil a l’Hospital de la Vall d’Hebron.  Abans del concert d’Els Amics, els CyBee escalfaven l’ambient amb la seva actuació a l’escenari de fora de la plaça, a la zona de les barres de menjar i veure.  La recaptació de les barres també anava per a la causa.

Bon ambient a la plaça, bon equipament, bona assistència per part de Clip (bravo nanos!) i bon concert.  I a sobre diuen que va sonar bé i tot! Sempre que dic que un grup es deu al públic, i que el tècnic de so també, perquè encara que treballi per a un grup, acaba siguent el públic el que al final jutja si sona bé o malament.  Moltes gràcies per les floretes!

En aquest concert vam estrenar les barres de leds que portarem a partir d’ara a quasi tots els concerts.  Bona feina d’en Jorge, el tècnic de llums, que les ha dissenyat, muntat i programat.

Avui en Tete, el tècnic de monitors,  jugava a casa, al final va acabar a l’escenari saludant al públic.

L’endemà al migdia vaig sortir de casa per anar cap a Roses amb impermeable i pantalons llargs, sota la pluja, i preveient el pitjor.  Però a mesura que m’anava acostant cap a l’Empordà ja veia a l’horitzó que la Tramuntana havia entrat, i el sol tornava a apretar.  Pantalons curts i barret! I caram si havia entrat el vent!  I amb prou força per fer la guitza al so.  Però el comentari era clar: o pluja o vent.  Per sort va anar amainant a mesura que el sol desapareixia i donava pas a la magnífica, bonica i rodona gran lluna que ens acompanyat aquest cap de setmana.

El concert era dins del Festival Sons del Món, a la Ciutadella de Roses, un marc bellíssim i amb un gran backstage, acollidor, ample, a on tracten la mar de bé, arròs inclòs, -que bo!-, amb el vi Amic Negre, el del maridatge del grup per a aquesta ocasió.  I a les postres van aparèixer uns pastissos per celebrar els aniversaris d’en Ramon -el dijous- i en Ferran -el mateix dissabte-.

Avui en Carles ha substituit en Tete a monitors (has pillat bon bolo, eh?).  Rock’n’Classics ens ha fet una altra bona assistència al so i a les llums, gràcies!

Però aquí no s’acabava tot. Després de l’actuació d’Els Amics, 45 minuts de cotxe em separaven del Beuda Calling, a on anava a fer el so d’Hora de Joglar, la cirereta del cap de setmana. No vaig ni tancar la taula de so, ni recollir micros (gràcies Carles per fer-ho!), i amb prou feines amb vaig acomiadar de ningú.  De fet ja estaven avisats que marxaria corrents.  I més encara si reps un whatsapp dels juglins diguent que a Beuda l’horari s’estava respectant.  Fins i tot fans d’Els Amics assabentats d’aquest doblete ho comentaven a la xarxa…

Podria arribar a dir que es tracta d’un enamorament sobtat, és cert.  I també d’una connexió emocional d’aquelles que un dia apareixen i que serveixen per variar amb tot allò que fas normalment i per renovar energies.  Al post del bolo a Santa Pau ja en feia cinc cèntims. I de fet a Beuda em vaig treure l’espineta que portava clavada des d’aquell dia.  I és que va ser un bon bolo!

Al primer tema, i amb el canvi de taula de so i amb l’acceleració que portava a sobre, sort en vaig tenir d’en Marc de Clip que em va ajudar a situar-me una mica a lloc.  I moltes gràcies Marc per fer-me les proves a la tarda i deixar-ho tot tan bé com ho vas fer!

Després de l’actuació va ser el moment de veure per primera vegada a La Senyoreta Descalça -i em van encantar!-, fer alguna birreta, uns bailoteos, unes xerrameques, dir que ens estimàvem molt tots i finalment decidir que potser ja era hora d’anar desfilant Garrotxa avall i posar punt i final a aquest gran cap de setmana. I gràcies a tots!