Que te vaya bien Juanma!

Tornem amb la Compañía María Pagés al Festival de Ljubljana, a Eslovènia, aquesta vegada per fer-hi Autorretrato.  I no serà una funció qualsevol, com a mínim per als tècnics, ja que és la darrera que farà en Juanma, el maquinista-regidor-coordinador tècnic, vaja, un superhome! Bé, i la darrera tampoc es pot dir mai, tot i que aquesta sembla que és la seva intenció.  I tampoc és una funció qualsevol perquè és un exterior, i això sempre implica més complicacions.  D’estructura, de maquinària, d’il·luminacio, que el sol pongui tard, que hi hagi soroll ambient, etc…

Juanma, decir que ha sido un placer trabajar contigo es decir la verdad.  Porqué en este mundo de la farándula encontrar buena gente, afable y amable, con sentido del humor y mente abierta es fantástico, y siempre ayuda a pasar mejor las horas y a hacer equipo.  Espero que nos volvamos a encontrar por estos caminos, y si no es por estos, que sea en tu casa en Cercedilla comiendo un buen cocido madrileño como tiene que ser! Venga tronco, un abrazo muy fuerte! 

Bueno, aquí en la foto con Juan de Mairena, el cantaor, pillados los dos un poco despistados…

L’equipament de so no estava gens malament: Digico D1 a FOH -sense actualitzar des de fa molt temps-, Digico SD9 a monitors, sistema de so d&b q1/7 i q-sub, LA 115 a monitors.  I com que no hi ha res perfecte, l’acústica a l’Open Air Theatre Krizanke, no era gens bona per a actuacions amplificades.  Per a actuacions acústiques segur que sí, ja que tenia una gran lona de sostre i plaques de metacrilat al voltant de l’escenari i del públic.  Però amb un equip de so el que feia era afegir reflexions i més reflexions a l’espai.

El control estava situat al mig de l’auditori, entre el públic, com l’any passat.  Però ves per on, una vegada havíem fet les proves i després de l’assaig nocturn em va venir un dels tècnics de so del festival diguent que el cap tècnic li havia dit que l’endemà s’hauria de moure la taula fins a dalt de tot de la grada, a un costat, perquè s’havien venut les 6 o 8 localitats que ocupava el control.

Li vaig dir, de manera educada i tranquila, que en absolut hi estava d’acord, que em semblava una desconsideració dir-ho ara, que ho haguessin pogut dir abans d’anar a Ljubljana, que ja vens preparat i no t’agafa de sorpresa.  I el tècnic em deia que sí, que ja ho entenia, que ja estava d’acord amb mi, però que ell no decidia aquestes coses.

Vam estar buscant opcions de a on situar el control de manera no tan dolenta com a dalt de tot i ho vam deixar pel dia següent, ja que eren quarts de dues de la matinada i no estavem per discutir, a més que els ànims s’anaven escalfant.

El motiu del meu raonament va ser sobretot per les formes, per la manera poc elegant d’actuar.  Perquè en el fons, quan em vaig aixecar al dia següent, tenia clar que aniria a dalt de tot.  Tot i que no va anar a un costat, sinó un pèl més centrada, i per suposat fora de la balconada, hagués estat nefast.

De fet, haver pogut fer les proves i un assaig amb la taula al mig estava prou bé, ja que si havia fet bé la feina, una vegada a dalt només havia de controlar bé els volums i fer petits retocs d’equalizació i dinàmica.  Malgrat que el que sentia a dalt de tot no tingués res a veure amb el que sentia la gent més avall.  Hi havia moltes més reflexions i molt menys volum, probablement uns 6-9 dB menys.  En fi, paciència.  

I una altra vegada la mateixa reflexió: a molts grans festivals, teatres i auditoris del món i de casa el control està mal situat.  La gent paga molts diners per anar a aquests festivals.  I a ben pocs algú ha pensat en integrar el control al mig del públic perquè no molesti ni visualment ni amb la il·luminació de les pantalles i perifèrics.  Els tècnics ens hem acostumat a mesclar en aquestes condicions i en alguns casos la tecnologia ens ajuda, com disposar d’iPads connectats via wifi a alguns models de taula de so, que et permeten moure’t per l’espai.  Però amb aquesta taula no es podia fer.

Pel que fa a l’actuació en sí, malgrat la fredor del públic eslovè, va ser tot un èxit.

I al dia següent, la gran sorpresa.  O millor dir el gran espant.  En Marc i jo sortíem abans que la resta de la Compañía en un vol a les 15:55 cap a Barcelona des de Venècia, a on ens hi portaven amb un cotxe. La companyia era Vueling i havien llogat un avió a la companyia Swiftair.  L’avió en concret era molt vell, encara tenia cendrers i l’estètica i l’equipament interior era de fa 20 o més anys. 

Hi pujo amb una sensació estranya, com de no estar-hi bé.  La ventilació no va fina, hi fa molta calor, i no és fins que avancem cap a la pista que es comença a notar lleugerament l’aire acondicionat.  L’avió va ple de gent que va o torna de vacances, amb molts nens i adolescents, amb molt d’enrenou i també queixes de passatgers perquè els havien canviat els seients que havien escollit, ja que la configuració d’aquest avió era diferent del que suposo que era l’avió que incialment havia de fer el trajecte.  És l’estiu i les companyies aèries van de bòlit.

Comencem l’enlairament mentres intento dormir i passar de tot.  Al cap de pocs minuts, no sé si 5 o 10, quan encara estàvem pujant, un fort espetec ens fa saltar a tots del seient i notem un desplaçament lateral de l’avió, com si haguessim impactat amb alguna cosa i després haguessim recuperat la trajectòria.  Es va fer un silenci d’un segon a tot l’avió i tot seguit preguntes de ¿qué ha sido eso?, alguns crits, riures tontos de por, etc.  L’avió perd una mica de potència, la recupera, sembla com si s’estigués estabilitzant i inicia una maniobra de gir pronunciat mentres el pilot comunica per la megafonia que hem tingut un problema en un motor, que no patim perquè l’avió pot volar amb un sol motor, però que tornem a l’aeroport. Al cap de no més de cinc minuts ja estàvem aterrant, enmig dels aplaudiments de bona part del passatge, amb tot el protocol de bombers, ambulàncies i policia venint a tot drap cap a l’avió. El que havia passat era una explosió en un dels motors. Quin alleujament tocar terra!  Malgrat l’avió pugui volar amb un motor l’espant ha esta tconsiderable.  Vaig baixar de l’avió tremolant com un flam.

Una mare diu als seus fills adolescents: esto es como la lotería, que alguna vez te puede tocar, al que la noia respòn, ya mamá, pero si no nos toca nunca la lotería ¿porqué nos tiene que tocar esto? Buf, que ve que va riure després d’ensurts com aquest!

Pel que em diu el company tècnic de so Albert Sanjuan, aficionat a
l’aeronàutica, aquest model d’avió, un MD-83, va tenir molt d’èxit en el
seu moment i era un bon avió, tot i que ara ja en queden pocs.  I si
volava és que perquè havia passat tots els controls.  El que és sorprenent és que aquest mateix avió va patir un incident similar fa poc més d’un any a Palma de Mallorca, on també va abortar l’enlairament per una explosió a un motor.  Això ho sento dir a un passatger al vol de tornada, hores més tard, i buscant per internet he trobat les notícies referents al succés.

Ja a la terminal crec que no passen més de 10-15 minuts que ens donen les primeres explicacions.  Al cap d’una estona més ens informen que vindrà un avió de Barcelona a buscar-nos i que ens donaran menjar i beure. Amb en Marc ja havíem dinat, o sigui que millor vaig a fer una pinta de cervesa i ell un Prosecco. Quin gust!  Ens trobem als que anaven a Madrid, que s’estranyen de veure’ns i que acaben flipant bastant amb el que ha passat. A les 22 i poc de la nit agafem l’avió, aquest de Vueling, cap a Barcelona.  Alguns passatgers han decidir no volar.  Quan comença el servei de càtering la sorpresa és màxima quan ni tant sols ofereixen una trista beguda gratis.  Tot s’ha de pagar. A la fila 4 ja hi ha la primera la queixa.  La segona a la 5.  La cosa no va a més, imagino que pel cansament de la gent, les ganes d’arribar a casa o perquè ja ens era igual.  Jo porto l’aigua que encara em queda de la terminal.  Sinó també m’hagués queixat. Alguns passatgers aprofiten el viatge per llegir els fulls d’informació sobre les reclamacions i indemnitzacions que poden demanar.

Aterrem a les 23:30.  Entre recollir maletes, anar a buscar el cotxe d’en Marc a l’Hospitalet, anar a Girona, agafar el meu cotxe i anar a Bescanó em toquen les tres quan em poso al llit. Quin pal de tornada avui, 14 hores per anar de Ljubljana a Bescanó.

Una més per explicar.  Ja m’agrada acumular experiències, però no d’aquest tipus.