Vida

27/9/14 (o 28…) Efímer-St. Jaume de Llierca

Vida és que no t’importi començar una actuació a les 3 de la matinada si hi ha aquest bon ambient i és amb bona companyia.

Ni que et molesti arribar a quarts de vuit a casa havent viscut una gran nit al més pur estil garrotxí.

Vida és trobar-te gent amb qui has compartit moltes coses i després de no veure’t un temps compartir moments de farra.

I riure amb en Ramon, en Joan i en Pato de Clip, per la seva simpatia i bon rotllo.  I a sobre t’han fet una bona assistència!! Gràcies, canalles!! Molt bo el tunning a la cinta de paper…

Vida és tenir un pensament per en Josep just abans de posar-me al llit, ja fa quatre mesos que es va morir i el trobo a faltar, però me l’imagino fent Guinness a la nostra salut i deixant-ne anar de les seves (quin paio!), i això em fa somriure malgrat la buidor que sento a vegades.

Vida és poder explicar-li això a algú ben entrada la matinada, potser ho necessitava.

Vida és haver coincidit en el camí amb aquests sapastres immensos de cor que són Hora de Joglar.

Vida és que en aquesta festa a St. Jaume de Llierca rememoris altres festes de fa un munt d’anys (els 90) a la Vall del Llémena i en recuperis l’esperit que hi regnava i recordis que et van marcar, i molt!

Vida és passar-s’ho bé, una nit més, mesclant i no tenir sensació d’anar a treballar.

Vida és conèixer gent nova i descobrir les personetes que hi ha al darrere.

I veure algun músic jovenet fotent bistecs inesperats (més o menys) enmig del públic (seeeeeeeeee!).

I ja no dic poder mesclar músics que toquen un “rato” llarg! Feu fàcil la mescla!

I que et vingui a saludar gent a control que has conegut anant de bolos.

O que et trobis una ex-alumne de l’escola de tècnics organitzant el sarau i la vegis molt feliç.

Vida és que les 8 hores que van passar entre el final de les proves de so i l’actuació et passin bastant volant, escoltant música, sopant, fent uns riures, descobrint quins “persons” hi ha a Argelaguer tot fent una ratafia (o dues). No, jo no vaig fer gintonics, i no dic el número…, t’aguantaves prou bé!

Vida és pensar que tot això que he escrit i que em va passar pel cap tornant cap a casa de matinada era fruit del “subidón” del bolo, i veure que tres dies després ho estic penjant al blog tal qual.

Bona nit!