Els Amics a l’Auditori de Girona

Com ja he dit altres vegades anar de bolo a l’Auditori de Girona és com estar a casa.  Per la comoditat, pel tracte, pel personal, pel coneixement de l’entorn, per haver-hi anat de bolo amb Els Amics de les Arts algunes vegades, sense tenir en compte les hores que hi he fet de tècnic.  I tanmateix l’actuació va ser estranya.  Era dins de Temporada Alta, feia alguns dies que no teníem bolo, s’havia fet un canvi de repertori -que al dia següent alguna fan de les sinceres i honestes ens qüestionava-.  La gent es va aixecar de les butaques més tard del que acostumen a fer.  Una vegada es van aixexar, això sí, ja no van parar.  Potser no va ser un mal bolo del tot, però no va ser un bolo dels habituals als que estem acostumats.  També és cert que com que ens autoexigim bastant a la que passen cosetes, ens hi fixem més del que s’hi fixaria la gent aliena a les nostres cabòries.  A vegades crec que és necessari que hi hagi bolos d’aquests, sempre i quan no siguin cap desastre, és clar!  És necessari per situar-se de nou i agafar una embranzida per seguir amb la gira.  Serà que no ho he vist vegades amb grups i grups!

A nivell de so no ha estat dels cops que he sortit més content de l’Auditori.  Aquesta sala no és fàcil, hi ha molta reverberació, l’espai és molt gran.  Ho deixaria en correcte.  Ahir dilluns al matí, a classe a l’ETECAM, els dos alumnes que van venir al concert em van dir que ho havien trobat fort. Vaja home! La pregunta obligada ha estat: a on estàveu asseguts?  A dalt de tot.  Doncs sí, és probable que a dalt sonés més fort que al control, a on vaig estar al voltant dels 95dBA durant tot el concert amb algun pic als 100 dBA.

Va, avui que estava de costat amb en Jorge he pensat a fer-li una foto, que normalment el tinc més lluny.