Stanley Clarke

11-3-16 Auditori de Girona

Bolo d’aquells que tenen un plus per qui toca.  En aquest cas una llegenda viva, el baixista Stanley Clarke, dins de la programació del Black Music Festival. Abans de les proves de so el seu road manager ja m’havia explicat què volia al seu monitor. Els primers a provar van ser els joves i excel·lents músics que l’acompanyaven. Quines màquines!  El pianista feia 20 anys el dia de l’actuació, el bateria en tenia 21 i el teclista 30.

Si creus que tens les coses clares i fas fent més o menys cas al que et diuen tindràs un bolo plàcid.  Bé, no sempre es compleix, però en la major part dels casos sí.

Vint i pocs canals.  El baix i contrabaix ja n’ocupaven mitja dotzena.

Monitors del pianista (2 d&b Max15): piano, el seu teclat, els teclats del teclista. Volum molt raonable. Cap canvi durant el concert.

Monitors del teclista(1 d&b Max15 enganxat sota seu): els seus teclats, i el piano i el teclat del pianista.  Volum una mica més raonable (o sigui, bastant fort). Ah, i pel subgreu del bateria, a qui tenia a tocar, volia també els seus teclats, sobretot el Moog.  Un o dos petits ajustaments durant el concert.

Monitors del bateria (sub Meyer Sound USW-1P + 2 d&b Max15): pel sub el bombo i els quatre toms, a més dels teclats que ja tenia; per les Max15 una mica de tot menys la bateria.  I tot de canvis de puja baixa puja baixa durant les proves i, en menys mesura, també durant el bolo.  Problema: tenir la tapa del piano que me’l tapava -havia de moure’m fins a la següent cameta per veure’l bé- i que portava ulleres de sol i es feia difícil saber quan et mirava i quan no. I que el noi es bellugava tant que quan et feia un gest amb el cap a vegades es confonia amb el seu propi moviment. 

Monitor d’Stanley Clarke (1 d&b Max15 allunyada d’ell): Moog, teclats, piano i la seva veu.  Això durant els temes on tocava el baix elèctric.  Quan tocava el contrabaix li havia de baixar el monitor -12dB. 

I ja està, a gaudir! O no…  Bé, encara que no fos un problema tècnic nostre, també pateixes quan passa alguna cosa.  Però no sents el pes de la responsabilitat.  Al cap de poc de començar el concert va començar a fer soroll un dels canals del contrabaix.  Li dic al road manager.  Aquest entra a escena quan va acabar el tema i comença a remenar pedals i cables del contrabaix.  Al cap d’uns minuts baixa el tècnic de PA i també entra l’escenari.  Dues persones remenant mentre el concert segueix, amb el baix elèctric.  Passen els minuts.  Això es fa interminable! Surten d’escena i tornen a entrar algunes vegades.  Stanley Clarke comença a posar cara de pomes agres -sempre d’esquena al públic- mentre deixa que els seus tres músics embadaleixin als assistents sense ell.  S’emporten el contrabaix, un capçal d’un amplificador i algun pedal fora de l’escenari.  Clarke també surt i els diu més o menys el següent: què, penseu fer alguna cosa? no oferiu cap solució? la gent ha pagat per veure’m tocar el contrabaix i l’he de tocar!. Al final és ell mateix que proposa de passar dels pedals i connectar directament el contrabaix a l’ampli.  Deu haver passat una mitja hora -o més-. Quan finalment pot tocar el contrabaix s’esplaia de valent durant un llarga i gran demostració del seu art.  El road manager seu al meu costat amb el cap cot.  Quasi el consolo però vaig creure que era millor no dir res. No es podia res gaire res per consolar-lo.  Sabia, i el tècnic de PA suposo que també, que no havien estat massa lluïts.  Tot i que se’l veia un home una mica passota, el tècnic.

El concert no es va parar en cap moment.  Hi havia dos mons.  El del públic, immers al concert, i el que passava a l’escenari intentant solucionar el problema.  Diuen que la nit anterior havien tingut un problema similar. Ui, jo em preocuparia per la meva feina si m’hagués passat a mi.

Al final gran ovació per uns grans músics i un gran concert de dues hores que no es van fer gens pesades.  I Stanley Clarke fent com si no hagués passat res. Gran!