El dia que vaig conèixer en Tony Doogan

Va ser el passat 28 de juliol, a Estudis Ground.  Els Amics de les Arts estaven acabant de gravar el seu darrer disc i com de costum quan graven hi vaig passar a fer el tafaner, a sentir alguna cosa del que havien estat cuinant i a veure quines cares feien després de tants mesos sense estar de gira.  Les pauses entre gires són regeneradores per necessitat.  La no-gira és com quan endreces la roba d’una temporada a l’armari.  Saps que la deixes ben guardada, neta i farcida de records, i que alguna probablement te la tornaràs a posar i potser en compraràs de nova, però que ja hi pensaràs quan s’acosti el moment.

Els Amics m’havien parlat d’en Tony, el productor escocès del disc, del seu curriculum (Belle and Sebastian i Mogwai entre molts d’altres).  Però el que més m’agradava era quan m’explicaven la canya que els fotia, anècdotes vàries i alguns dels seus mètodes (al bloc d’Els Amics hi ha un munt d’històries sobre la gravació i les mescles).  Havia de conèixer aquell paio.

Vaig arribar a Ground amb aquella il·lusió que va enganxada a les ganes de veure, sentir, parlar i compartir i que saps que hauràs de contenir-les perquè és clar, allà estaven treballant! No és aconsellable entrar fent la conga a l’estudi! Presentació formal, algun intercanvi de paraules -què, com va la feina amb els nois? Buf, és dur treballar amb ells! (riures)-. I van tornar la concentració i l’ambient de treball en aquest petit paradís a Cornellà del Terri.

Mentre voleiava per allà vaig fer quatre fotos… Kurtiiii, no les pots publicar fins d’aquí a uns mesos, eh? res de Kurtileaks!

Hora de dinar, vam anar al Poste de Mata, famós per les seves hamburgueses.  Però en Tony va  triar la pitjor entre les pitjors, ell, de Glasgow…  Sorry guys, this is not a burger!!!

Després de dinar van seure tots al control per analitzar com anirien les veus del tema que volien gravar a la tarda, un dels lents del disc.  No li va acabar de fer el pes la melodia que havien pensat, no connectava amb la música, deia.  Va posar el tema en loop i vinga nois, a improvisar! Oblideu la lletra i deixeu-vos portar per la música.  I així durant una bona colla de minuts. De mica en mica notava com anaven entrant en la música i apareixien línies de veu que començaven a formar part del tot.  Moment màgic!

Els vaig deixar allà, encara immersos en la música.  Remenant fotos d’aquell dia he trobat aquesta posta de sol des del Cap de Creus.  Aquella nit hi vaig anar a sopar amb un amic.  També va ser màgic! Energia i connexions. Vida!