Autorretrato (MP)-Bilbao

Bilbao… Hi havia anat de bolo o amb Nut o amb Casa Rusa fa uns quants anys, i no recordo pràcticament res… Ara que hi he tornat amb la Compañía María Pagés hi he anat com qui va per primera vegada a un lloc. I de bolo, el que vol dir que no tindràs temps de fer massa res. Llevat d’endrapar alguns pintxos, vinets i birres. Perquè com a mínim hem de menjar a l’hora dels àpats, per tant la part gastronòmica sempre sol estar més que coberta. I amb algun homenatge dels que a vegades ens fem inclòs.

Al Teatre Arriaga s’hi respira bon rotllo. I això té conseqüències positives en tot el que es fa. De so vam tenir l’assistència de l’Antxon (eskerrik asko!), amb qui vam fer el muntatge i amb qui vam solucionar els problemes que vam tenir amb la microfonia inalàmbrica. I és que o els sistemes són molt bons o no sempre es pot garantir una bona transmissió, neta i de qualitat.

El dia de muntatge va començar amb la descàrrega del camió. Tot el material va pujar a l’escenari, al segon pis del teatre, amb el montacàrregues. I un cop a dalt, es va muntar el terra, els marcs dels quadres, els miralls… i poca cosa més. L’escenografia d’Autorretrato és força senzilla. Els marcs porten uns llums incorporats a darrera, per il.luminar les cares de qui s’hi posa al darrera. I ja parlant de microfonia, un dels miralls porta un micro inalàmbric per captar uns cops de peu en un moment concret de l’espectacle. La resta, els taburets habituals, els micros de terra, la microfonia inalàmbrica pels instruments i les veus, els 5 sidefills per costat entre cametes per cobrir bé els 12×12 metres que fa el terra i els 4 monitors de terra de reforç en algun punt en concret.

El teatre des de l’escenari, amb en Juama fent alguna cosa de maquinària i en Pablo: ¿puedo ponerme, puedo? ¡oh, gracias! voy a salir en kurtiblog -així li diuen a kurtibolos alguns-.

¿Cómoooooo?, exclama en Juanma. ¿!¿!Un único taburete que pinta Pablo y le sacas una foto?!?! Venga, que me pongo yo, ¡que esto no pueder ser! Ja ho veieu, una gran família.

I a la nit fem allò que de tant en tant està bé fer però que porta els seus perills associats: entrar en un restaurant tard, que et proposin portar-te alguns plats al gust del xef, no parlar de preu i tu dir que sí. Doncs vingaaaaaaaaa, que comenci la festa!!!! Vinet a la barra per esperar i cap a la taula: pisto, chipirones, ampolla de vi tamany Bilbao, rap, chuletón de vedella, etc… I de postres un minitonic, que he de dir que va ser el meu primer gintonic de tota la meva vida. Sí, de debò! Quan bevia combinats, a l’època universitària -res, fa quatre dies…-, això dels gintonics no es portava massa. I la foto final, en Pablo ensenyant, com un trofeu, l’ampolla que de vi. El compte va pujar, però per la qualitat i quantitat, no va ser massa escandalós. I a sobre vam anar a dormir satisfets.

I a l’endemà, proves de so, assaig general i funció. Aquestes són fotos de les dues funcions que vam fer.

I després de la primera funció, cap a menjar pintxos i racions en algun bareto, com no! En Pau fa cara d’estar content, eh?

Una de les coses grans d’aquesta vida és poder anar pel món i tenir coneguts, col.legues, amics amb qui et retrobes després d’un temps i sentir-te acollit i molt a gust. A la Maria la vam conéixer a Moscou a finals de juny. Va ser una de les simpàtiques traductores russes que vam tenir quan vam fer Autorretrato a la capital russa. Ens va comentar que el seu company era de Bilbao i que hi solia anar de tant en tant. I ves per on la Maria ja viu al País Basc. I és així com vam quedar amb ella i amb l’Eneko, a qui vam tenir el plaer de conéixer. I amb ells vam estar fent uns vins i unes birres per Somera, un dels carrers neuràlgics de la nit a la ciutat. Gràcies pel vostre bon rotllo!!!

Marxo de Bilbao amb un bon gust de boca i un bon record. Agur!