Els tercers Petits Camaleons

Segueixo a Sant Cugat.  Després de la nit amb Rosario l’endemà començava el muntatge de la tercera edició de Petits Camaleons, festival de música per a nens i nenes.  Enguany n’he tornat a fer la producció de so a tres dels cinc espais: el Teatre-Auditori, la Carpa Raluy i el Pati.  Per aquí hi han passat 18 grups, tres per espai i dia, amb dues actuacions cada un.  La jornada començava a les 8 del matí engegant els equips i preparant l’escenari per a la primera prova del dia, a les 8.30, molt aviat per a qualsevol músic i tècnic.  Però l’espai que acabava més tard ho feia a les 19.00, tot un luxe. I el diumenge, dia del desmuntatge després de la darrera actuació, baixàvem la porta del magatzem de BTM amb tot el material descarregat a les 22.30.  Quan els bolos es fan amb suficient personal -de BTM més el de l’Auditori- i tot va rodat és fantàstic!

 

Tot ha anat com un rellotge i ben pocs imprevistos hi ha hagut, llevat de la pluja intermitent del diumenge, amb les tempestes de matinada que van deixar ben inundat el Pati.  Però es va poder salvar i el sol va permetre fer-hi les actuacions.

Bona organització, implicació positiva de tothom que treballava o actuava en el festival, coordinació eficaç, etc.  Com es nota que és la tercera edició!  Malgrat la intensitat i el ritme marcat pels horaris intensius, i llevat de moments puntuals -que n’hi ha hagut-, tot fluïa la mar de bé.  Quin gust treballar així!

Algunes fotos de les actuacions al meu espai: Manel, Quart Primera, La Troba Kung-Fú, Lax’n’Busto, La Iaia i Txarango.

Entre músics i tècnics això ha estat un passar i passar de coneguts, amics, col·legues i derivats. Salutacions, abraçades, posades al dia, riures…  Moltes gràcies a tots els tècnics de PA per respectar els 90 dBA que es marcaven com a pressió sonora adequada del festival i gràcies per fer-me cas quan us deia que estaveu pujant massa en alguns moments.  Sé com és de fàcil estar de seguida als 93-95 dBA.  Això sí, quan la mainada i els pares cridaven tots a una es superava amb escreix el límit.  El pic màxim va ser de 104 dBA.  Però és clar, no provenia de la taula de so…Algunes de les fotos que vaig fer quan hi pensava.

En Marc i en Jordi, de Manel

Ah, és clar! I sense oblidar als meus nebots, que flipen amb la feina que faig: em veuen voltat de música, d’aparells amb llumetes i de tant en tant ballar al control de so.