Mesclar emocions i silencis. El darrer post.

Desembre’18

Aprofitant el Symphonic Project, el darrer concert de la gira amb Els Amics de les Arts, aprofito per fer el darrer post a Kurtibolos, 12 anys després del primer.

Final d’etapa, final de Kurtibolos.  És un punt i apart, perquè des de Kurtibolos no seguiré penjant continguts.  No es tracta només d’una qüestió de motivació ni del temps necessari per mantenir-lo viu.  Es tracta del projecte en sí.  I mantenir-lo per inèrcia era absurd.  Fa uns anys feia només bolos, i des de fa uns pocs anys també em dedico a la docència i a fer producció tècnica de tant en tant.  S’havia perdut el sentit original i no em semblava coherent anar penjant només bolos i més bolos com al començament, em semblava que era més del mateix.  I quan penjava alguna cosa diferent, fora dels bolos, creia que no tenia gaire sentit sota la marca Kurtibolos.

El final de Kurtibolos, tot i que ja feia mesos que el blog estava aturat, el faig coincidir amb una de les millors experiències d’aquest 2o18, el Symphonic Project d’Els Amics de les Arts al Palau de la Música Catalana (23/11/18), amb la prèvia al Teatre-Auditori de Sant Cugat el dia abans.

No repetiré el que ja s’ha dit i s’ha comentat a les xarxes, afegeixo alguns enllaços al final del post.

I una vegada més, reflexiono sobre la meva feina, sobre com de bé m’ho passo i quin regal que és poder-la fer.  En última instància mesclo per al públic que va a veure els grups que confien en mi.  Els grups es deuen a un públic i jo em dec a aquest públic.  I intento mesclar les emocions que hi ha a l’escenari per tal que arribin a l’espectador.  I de tant en tant puc mesclar silencis, les pauses entre frases que apareixen enmig d’instants màgics com els de la Taula Petita, al final del concert, un dels moments més macos i emotius de tot el concert al Palau de la Música.  Una guitarra, quatre cors bategant en forma de veu i 2200 ànimes que connectaven amb ells.  I dic que mesclo silencis perquè aquests agafen volada en funció del nivell que estic mesclant, sobretot quan són d’aquells prou llargs durant els que no se sent ni una respiració en tot el recinte. Hi ha silencis que parlen tant!
Vaig acabar el tema amb menys volum del que havia començat, amb quatre dits a sobre de cada canal de les veus d’en Dani, l’Edu, en Joan Enric i en Ferran, ajuntant i compactant les harmonies vocals. I em sentia tremendament agraït per aquest moment, per tota la gira i per aquest darrer bombó.  Hem fet uns quants Palaus, i l’emoció desfermada del primer s’ha convertit, amb el temps i l’experiència, en una emoció més racional, si és que l’emoció pot ser mai racional…

Moltes gràcies per llegir-me i moltes gràcies a tothom que surt al blog per haver compartit experiències i coneixements. Fins aviat!

Enllaços sobre el Symphonic Project / final de gira
www.elsamicsdelesarts.cat
Facebook d’en Ferran Conangla
Fotos d’en Xavier Mercadé a l’Enderrock